Dragon Ball i els seus personatges són propietat d'en Toriyama Akira.
IV.- Compartir
La Bulma va baixar les escales amb la seva camisa de dormir vermella amb puntes a les vores de l'escot i fregant-se un ull mig adormida. Cada dia veia més clar que treballar setze hores al dia no podia ésser bo per a ningú. La culpa era d'aquell nou projecte que tenia al cap... de fet la culpa era totalment seva per ser capaç d'oblidar-se de tot quan treballava en quelcom que li agradava, si no fos per la seva mare que li portava menjar regularment al laboratori hauria mort d'innanició.
Havia decidit agafar-se el dia lliure i dedicar-se a sí mateixa i a la seva malmesa relació amorosa amb en Yamcha. Era força probable que acabessin discutint un altra vega però necessitava salvar-la o, com a mínim, sentir que feia quelcom per salvar-la.
El soroll de plats omplia la cuina i allà hi era ell, en Vegeta, devorant com un desesperat tot el que li passava pel davant. I també hi era la seva mare taral·lejant una cançó mentre rentava plats i fornejava quelcom que feia una olor deliciosa però massa pesada per a esmorzar.
—Bon dia —va mussitar la Bulma mentre en Vegeta continuava la seva tasca d'empassar-se tot el que hi havia damunt la taula enorme.
—Bon dia, reina —va contestar la seva mare amb un somrís radiant—. T'he deixant unes torrades, ara et poso un cafè ben calentó.
En va Vegeta va aturar un moment la seva ingesta de menjar i li va clavar els ulls negres a la Bulma amb un punt de diversió.
«Què maquines saiyà del dimoni? Començaràs a tocar-me els nassos de bon matí?» va pensar aguantant la seva millor cara de pòquer. No sabia perquè encara era allà tenint la opció de fotre el cap ni perquè gaudia tant traient-la de polleguera. Començava a pensar que en el fons, encara que no se n'hagués adonat, li agradava ser amb ells i tenir quelcom semblant a una família els membres de la qual no t'apunyalaran mentre dorms.
«Ets com un marrec mimat i capriciós, petit príncep dels micos de l'espai».
Ell va tornar a la seva tasca de cruspir com un boig i ella va exhalar un sospir mortificat. Sense mirar va apropar-se el plat que la seva mare li havia deixat amb les torrades, va palpar la porcellana, la corba suau del fons i llavor el va mirar...
—Però què...!?
Era buit deixant de banda unes molles, ara comprenia aquell punt de diversió i el coi de somrís sarcàstic que li acabava de fer.
—T'has menjat el meu esmorzar? —va preguntar com una burra obviant el que era evident.
Ell no va contestar, va limitar-se a mirar-la mastegant amb la boca sorprenentment plena. En Vegeta va senyalar amb un os enorme del que fos que acabava de cruspir-se els plats de menjar i després a sí mateix amb una lluentor maliciosa als seus ulls negres, el que traduït a l'idioma humà i racional volia dir: totes les coses comestibles d'aquesta taula són meves, humana.
Si fotre-li alguna cosa pel cap hagués pogut ser efectiu ho hauria fet. En aquella tessitura només hi havia una cosa que pogués fer-li mal al saiyà, així que la Bulma va allargar la mà i va prendre un tros de préssec del bol de macedònia que tenia més a prop. Va portar-se'l als llavis i va esperar fins a comprovar que ell se la mirava, llavors va mossegar-lo amb parsimònia, delectant-se amb l'expressió d'ira que es dibuixava a la cara de Vegeta. La Bulma va somriure-li triomfant i va agafar un tros de poma. Allò ja era massa per al guerrer, el menjar no es tocava.
—Treu la teva mà blanquinosa del meu menjar, humana escarransida —va remugar.
—Bulma, filla! —va exclamar la seva mare—. No molestis al nostre convidat. L'esmorzar és l'apat més important del dia.
—Això digues-li a ell —va protestar la jove—. S'ha menjat la meva part de l'esmorzar.
—Però filla, que no veus que ell necessita molt de menjar per omplir-se...
la Bulma va mira-se-la al·lucinada. Per la seva mare ella podia morir-se de gana sempre que el príncep psicòpata pogués saciar la seva gana voraç.
«Increïble». El saiyà li somreia irònic, havia trobat en la seva mare una aliada inesperada i impagable, el molt maleït. Aquella ganyota irònica la treia de polleguera. «M'encantaria esborrar-te aquest somrís ridícul de la cara príncep malcriat».
—Vaja —va xiuxiuejar la rossa amb la mà a la galta—. No queda més pa. —Va plantar-li el cafè davant a ala seva filla i la va mirar amb una disculpa pintada als seus iris blaus—. Aniré a cercar més, hauràs d'esperar, reina.
—No et molestis, he perdut la gana.
Però la seva mare la va ignorar del tot i va sortir al jardí fent saltirons animat. La Bulma va sospirar, podia escoltar-la de tant en tant.
I mentre ella patia les conseqüències d'una mare més preocupada pels seus invitats que per la seva família i que per acabar-ho d'adobar no l'escoltava quan parlava en Vegeta seguia empassant-s'ho tot.
—Egoista malcriat —va remugar la Bulma.
En vegeta no va prendre's la molèstia de mirar-se-la, tot i que per la inclinació de les celles va saber que l'havia sentit. La Bulma va tornar a estirar els dits en direcció al bol de macedònia, però no van arribar a la seva destinació, el saiyà s'havia aixecat i li havia agafat el canell impedint que es mogués.
—No toquis el meu menjar —va grunyir aquesta vegada amb violència.
«Qualsevol diria que ets un quisso famolenc» i aquell pensament gaire la fa riure. De fet en Goku era igual a l'hora de menjar, un pou sense fons i possessiu amb els aliments.
Va concentrar-se en el seu cafè conscient de que estava tibant massa de la corda i de que si continuava pispant-li coses dels plats acabaria fent-li mal.
Va escurar les restes del cafè avorrida mentre ell acabava amb el menjar sense ordre ni concert. Se'l va mirar per sobre de la vora de la tassa, se'l veia satisfet. Va posar-se dempeus, va portar la tassa buida a la pica i la va rentar amb aigua freda. Va eixugar-se les mans amb un drap de cuina amb la ronyonada recolzada al marbre i la mirada clavada en ell.
—Necessites aprendre a compartir —va mussitar la Bulma deixant el drap i creuant-se de braços—. Ets un egoista.
—De què parles, dona malcarada?
La Bulma va sospirar amb pesar sabent del cert que el saiyà no ho entenia i que, segurament, no ho entendria mai.
—Pot ser qe al teu planeta fossis un príncep i fessis sempre el que et venia de gust —va ventar-li apuntant-lo amb el dit índex—. Però aquí només ets el meu convidat. No tens poder sobre cap dels que vivim aquí, no pots passar-te el dia donant-nos ordres.
»A més, fas com si la Capsule Corporation fos teva i per defecte tot el que hi ha a dins.
»Arrases amb el menjar, agafes el que vols, et carregues els mobles, has abonyegat la nevera, et fiques a totes les habitacions, gastes tots els pots de sabó i de xampú...
En Vegeta va decidir que ja n'havia tingut prou i va deixar la cuina amb parsimònia ignorant a la jove científica.
—Mico espacial estúpid...
En Vegeta va ficar-se a la seva cambra de gravetat i la va tancar a tota presa assegurant-se de que aquella boja no el seguia i no el deixava entrenar, a més si s'hi ficava amb la gravetat activada la mataria.
«Per què et preocupa això —va preguntar-se a sí mateix—. Si hi entra i la gravetat li fa miques el cos serà culpa seva, no meva. Imbècil. Concentra't.»
Va deixar anar un esbufec i va començar amb el exercicis d'escalfament. Provava de mantenir a la dona allunyada del seu ca perquè els últims dies semblava perseguir-lo fins i tot en somnis, la molt pesada. Sempre grunyint-li, sempre cridant-li, sempre donant-li ordres, sempre igual.
Però essent sincer no li desagradava aquella actitud, en part era gratificant,tenir a una dona tant cabuda incapaç de doblegar-se a la seva voluntat sense presentar batalla abans. A més la molt maleïda no li tenia por, s'atrevia a pispar-li menjar. Coi d'humana boja.
La mataria.
Però no podia matar-la i no només pels seu interès en els seus invents. Havia d'admetre que la dona el divertia fins i tot començava a agradar-li. Estava com un llum. Era molt expressiva. El tractava com a qualsevol altre persona ignorant el seu rang.
La nit va caure a la Capsule Corporation i la Bulma, farta de no fotre absolutament en tot el dia va ficar-se al llit frustrada. En Yamcha havia passat d'ella, havia preferit anar-se'n amb els seus col·legues de l'equip de baseball que compartir dinar i llit amb ella.
«Doncs molt bé, pitjor per a tu» va pensar tancant els ulls amb força. Pitjor per a ell. Va sospirar i va enfonsar la cara al coixí en un intent idiota de calmar-se, fins que finalment va adormir-se.
Un soroll a la habitació la va despertar, la Bulma va fregar-se els ull mig adormida, va mirar a en Vegeta i després el rellotge. Les quatre de la matinada.
—Què fas aquí? —va inquirir amb veu de son.
—Compartir —va ventar-li empenyent l'espatlla de la Bulma amb suavitat fins que va tocar la paret amb l'esquena—. És el que volies, no?
I havent dit això en Vegeta va ficar-se a seu llit. La incredulitat de la Bulma va esvair qualsevol resta de son. El siayà va acomodar-se com si aquell fos el seu llit de tota la vida i ambdós l'haguessin compartit des de sempre.
—No volia dir això —va xiuxiuejar apartant-se una mica de la paret per a estar més còmoda—. Que vinguis a envair el meu llit no es compartir, és... una invasió. Compartir seria que em convidessis al teu de llit.
—És un llit igual, dona. És que creus que el meu és més còmode?
La Bulma va sospirar, de vegades dubtava si dins del crani dels saiyàs hi havia un cervell o gelatina de maduixa. En Vegeta era intel·ligent, astut i tot això, però de tant en tant semblava més idiota que el mateix Goku.
—Què no! Deixa-ho, no ho entendràs mai —va ventar-li exasperada, per a què perdre més el temps provant de fer-li-ho entendre.
Ella va tancar els ulls i va arraulir-se disposada a tornar a conciliar la son que li havia pispat el saiyà. Va sentir el fru-fru dels llençols acompanyar els moviments del seu company de llit fins que el seu pes va desaparèixer del matalàs. No va obrir els ulls, segur que havia decidit tornar a la seva habitació. El matalàs va tornar a enfonsar-se aquest cop a prop d'ella, massa a prop, i segons després el seu cos havia deixat de tocar el matalàs i els llençols havien desaparegut. Va obrir els ulls de bat a bat veient-se en braços del saiyà que tenia una mirada més seriosa del que era habitual.
—Què... què fas? —va preguntar recargolant-se entre els seus braços, era ben capaç de ficar-la a la cambra de gravetat i obligar-la a entrenar en condicions inhumanes—. Deixa'm!
—No no pares de moure't et deixaré caure.
—Ets horrible. Un monstre. Vegeta —va pronunciar el seu nom com si també fos quelcom negatiu o un retret.
Horroritzada davant l'evidència que la deixaria anar sense pietat va restar quieta entre els seus braços mentre avançaven a les fosques pel passadís i amb rumb desconegut. No hi ha lluna que il·luminés la nit i els estels romanien ocults rere els núvols negres de tempesta. La Bulma va confiar en que ell tingués millor vista i que els seus ulls li permetessin veure alguna cosa més que formes indefinides a les ombres.
Una porta va obrir-se i van entrar a l'interior de l'habitació. En Vegeta va deixar-la a terra amb cura i va donar la llum, ella va parpellejar per un moment enlluernada pels fluorescents, un cop els seus ulls van acostumar-se al canvi va observar el que la envoltava.
L'habitació d'en Vegeta va constatar sorpresa.
—Comparteixo el meu llit amb tu —va dir-li ell fent a un costat els llençols i assenyalant-se-la després.
Els llavis de la Bulma van corbar-se en un somrís, tampoc era ben bé allò el que volia dir amb això de que havia d'aprendre a compartir, s'acontentava amb que quedes una torrada per esmorzar i no només engrunes, però com a mínim era un pas endavant.
El saiyà va ficar-se al llit al costat de la pared, va mantenir els llençols a un costat agafant-los amb la mà i amb els seus ulls negres i penetrants clavats en els d'ella. La Bulma va aguantar-li la mirada provant de descobrir si era un joc, si anava de veritat, si la mataria o el que fos que pogués fer-li aquell mico mercenari de l'espai. Els ulls d'en Vegeta van lliscar dels d'ella fins als seus llavis increïblement vermells, van seguir el seu camí per la corba senzilla del seu coll, les seves espatlles nues de clavícules fines, els seus pits.
—Els meus ulls són més amunt. —La veu carregada de satisfacció i diversió de la Bulma va ser con un cop de puny. Potser dins del cervell d'aquell home hi havia espai per quelcom més que per la guerra i la violència.
—Penses ficar-t'hi o què, dona —va grunyir ell tancant els ulls sabent-se vençut.
La Bulma va mantenir-se en silenci una llarga estona fins que finalment en Vegeta va haver d'obrir els ulls per veure què coi li passava a aquella dona estranya. La seva mà encara subjectava i aixecava els llençols en un invitació muda.
—No, gràcies. Tinc xicot jo —va dir ella amb una ganyota divertida, per la cara que li havia quedat a en vegeta va saber que era la primera vegada que una dona rebutjava ficar-se al seu llit—. Però m'agradaria compartir esmorzar amb tu.
—Hmpf —va fer en Vegeta abans d'arraulir-se i passar a ignorar-la.
«Ja és tard per això —va pensar ella—, ara ja sé per on vas, saiyà».
Fi
Notes de l'autora:
Hola! Perdó pel retard, tinc problemes amb internet i no vaig poder pujar la versió en català quan vaig penjar-ho en castellà. Espero que no torni a passar.
De tots els meus escrits antics aquest és l'únic que no sé d'on coi vaig treure l'idea. És simple i quotidià, però no sé què em va fer escriure'l, porto torturant-me amb això des que vaig trobar la llibreta jajaja.
En fi, crec que en Vegeta seria més donat a compartir el seu llit que el seu menjar, de fet crec que compartiria qualsevol cosa no comestible del món.
º º º
Naileben: Hola! Que bé que t'hagi fet emocionar! Sigues benvinguda. Perdona per la demora,estic sense internet i em vaig quedar a mitges penjant coses.
Angi3. 1415: Hola! No hi ha gaire escrits en català, fa una mica de llàstima passar-se per les poques seccions on hi trobes l'opció i veure que fa anys que no s'hi penja res, tampoc és que les històries en català rebin gaires visites i encara menys reviews així que suposo que els autors s'acaben desanimant.
A veure si et torna la creativitat i fem tornar a la vida la secció catalana!