Ja de bon matí vaig començar a calmar-me, però seguia sense trobar-la.

Una olor va venir al meu nas. Per seguir-la millor em vaig transformar jo també, encara amb el risc de que em veiés algun humà.

Amb el morro ben enlaire, vaig poder flairar el rastre de l'Erika.

Però alguna cosa no rutllava bé.

Un martelleig fort al meu cor va prevenir el meu mal pressentiment. Tot desitjant que no fos veritat, vaig seguir aquella olor tan coneguda, tot i que ja era una mica rància.

I la vaig veure.

Estirada a terra, desmanegada. Talment com l'havia deixat jo l'anterior nit. El meu aspecte de llop va anar marxant al compàs de les meves passes. Semblava que amb cada passa que feia cap a la meva pena, un trosset del culpable d'aquesta s'esvaïa. Vaig arribar al seu cos ja totalment fora de control i amb el meu aspecte humà. Sense poder controlar-me, plorava. I la abraçava mentre plorava. La gronxava entre els meus braços, maleïnt-me una i una altra vegada, la bressolava en els meus braços inquiets. Un seguit de tremolors va assetjar-me. La veia allí, arraulida contra mi, i la apretava més i més contra el meu pit, plorant desconsoladament.

Si estimar és destruir, i ser estimat és ser destruït, llavors jo et destrueixo molt.

En el vent escoltava la seva veu sense arribar a sentir-la.

Hola de nou!

En les estrelles veia el seu somriure, sense arribar a apreciar-lo.

Jo estava llegint un llibre, Caçadors d'Ombres, quan m'has trucat tot impacient per dir-me una cosa.

En els sorolls del bosc recordava la seva passió pels llibres, i ja mai l'he oblidada.